viernes, 28 de marzo de 2014

LA HAKAMA : UNA MIRÍADA DE SENTIMENTS I EMOCIONS

Escriure no és el meu punt fort, però intentaré transmetre-vos de la forma més clara, precisa i senzilla la meva experiència d'aquests mesos per tal d'obtenir l'honor de dur la Hakama.

Vaig introduir-me en la pràctica d'aquest art marcial, l'Aikido, quasi per casualitat, a través de l'oferta d'activitats de la EPSA, que l'oferia com una manera d'aprendre defensa personal (encara què és molt més que defensa personal). Em va “enganxar” des del primer moment, a més hi ha un gran esperit de camaraderia i no és competitiva (cosa que em va cridar molt l'atenció sent un art marcial). Vaig començar obtenint el Mukyu o 6è Kyu i el fet de dur Hakama ni me'l plantejava, ho veia tant llunyà... I ara, 2 anys i mig després, és una realitat. Com passa el temps!!!

Com explicar-vos tot el que he experimentat en estos 3 mesos de preparació per a aquest moment? Aquesta és la part més difícil per a mi, ja que he experimentat moltes coses i molt contradictòries entre elles. Vaig passar d'estar convençuda en la pràctica de l'Aikido a no saber què volia, inclús dubtava de la meua capacitat com a aikidoka. Recorde a Roberto dient-me (en el sopar que va fer el club al desembre): “Maria has de tindre molt clar el tema de la Hakama, perquè això ja és una cosa molt seria...”, quanta raó tenia!!!!!!! Jo sabia que el fet d'obtindre la Hakama era un símbol de compromís amb l'Aikido, de continuïtat, tenia clar que era un moment molt seriós, però encara no podia imaginar fins a quin punt.

“Del dicho al hecho hay un trecho”, i tant que hi ha un bon tros de diferència. No és el mateix ser un observador passiu del moment, que passar a experimentar-ho de primera mà, el canvi és enorme!!! Però la satisfacció final també és molt gran després de passar per tota l'experiència en primera persona.

Quan vaig començar a preparar-me per a la “Prova de la Hakama” no tenia ni idea de com fer correctament una caiguda. Vaig començar de zero, seguint els consells del nostre sensei Bruno i d'altres companys amb experiència (vull agrair-vos a tots la vostra implicació, més conscient o inconscientment, en la meua preparació perquè ha estat una ajuda molt valuosa per mi). Anava fent caigudes molt senzilles, aprenent... fins que un dia Bruno em va treure per veure com anaven els meus ukemis, no podeu imaginar-se l'ensurt tan gran per a mi començar a fer ukemis seriosament. Però, per a la meua sorpresa, va ser menys traumàtic del que m'esperava, no eren bones caigudes però per a mi l'experiència va ser bona, i poc a poc vaig anar millorant... o no? Bruno, després de cada intent, em deia que sí que anava millorant, però -i això és el que em matava a mesura que passava el temps, tal volta per que de vegades sóc un poc impacient- encara no estava preparada.

La part física anava millorant... però la part mental, com molt bé em va dir Bruno, va començar a complicar-se'm. Cada vegada que arribava l'hora de pujar a l'entrenament començava a tindre dubtes: “no sé si podré, sí seré capaç”; “ho faré bé?, aguantaré?”; “crec que no vull anar a entrenar, ho deixe per la pròxima setmana”; “potser no estiga feta per a practicar Aikido”... Tota jo era un mar de dubtes i açò va provocar que començara ha baixar el ritme, les ganes, als entrenaments per culpa de les meues pors, de les meues inseguretats, no era jo mateixa (quan comences a ser tan negatiu, acaben ressentint-se altres aspectes de la teua vida). Mai m'he considerat una persona dèbil de caràcter (ja que en tinc, massa de vegades), però en aquestos moments ho vaig ser i per aquest motiu m'obligava a continuar pujant a entrenar, després de tant de temps i tantes coses no podia ser que tot s'acabarà així!!!

No sabia si volia la Hakama o no (en el fons sí que la volia, però estava feta un embolic). Aquests moments han sigut moments un tant difícils per a mi i, a no ser que sigues un practicant d'Aikido, o no sé si és el fet de ser dona com deia Bruno (ja que tendim a rondinar molt les coses per a bé i per a mal), és molt difícil entendre tots aquests sentiments. Però una setmana abans de la prova definitiva, mirant i escoltant a Bruno explicar-nos una tècnica (Chundantsuki Iriminage, concretament) vaig tornar a entendre per que m'agradava tant practicar Aikido, i vaig començar poc a poc a treballar amb un poc més d'alegria.

Bé, per fi va arribar el moment que tant temia, i el vaig superar a pesar que pensava que al final no el passaria (que roïnes són les inseguretats!!!). Quan Bruno va dir que sí que ho havia passat em vaig quedar en estat de xoc (fins i tot se'm va oblidar com saludar correctament!!!) i, quan vaig començar a assimilar les seues paraules, a dures penes vaig ser capaç de contindre l'emoció que m'embargava (no m'ho podia creure, ja estava fet). I tinc el gran plaer de poder dir-vos que ja puc dur amb orgull la meua Hakama (bé, encara me l'ha de donar el meu mestre, però ja tinc el seu vist-i-plau, que no és poc!!!).

Per acabar, vull agrair de tot cor a tots els companys i companyes del club pel seu recolzament (tant moral com físicament). Especialment a Bruno, per la seua gran paciència, bons consells i exigència (sí, exigència, encara que en algun moment pot no haver-me agradat, no ho hauria aconseguit si no m'hagués obligat a superar-me a mi mateixa, a descobrir que de vegades els nostres límits són més grans del que ens pensem); i a Encarni, per haver-me escoltat tot aquest temps (que pesada puc arribar a ser, sent haver-te “pegat tant la tabarra”). Encarni gràcies a tu no em vaig sentir sola, a la deriva, en aquest oceà de sentiments i emocions, perquè em vas fer entendre que no era l'única que m'havia plantejat tots aquests dubtes i pors.

MOLTES GRÀCIES A TOTS I TOTES PER TOTA LA VOSTRA AJUDA!!!!!!!!!

“En situaciones extremas, el universo entero se convierte en nuestro enemigo, en esos momentos críticos, la unidad de la mente y la técnica es esencial. ¡No dejes que tu corazón vacile!” -Morihei Ueshiba



Maria Molina Llopis




No hay comentarios: